La comunicació social de la ciència amb Michele Catanzaro, Jordi de Manuel i Jesús Purroy

Foto: @jesuspurroy

Vam tenir la sort de tenir en Michele Catanzaro, en Jordi de Manuel i en Jesús Purroy per nosaltres durant la sessió dedicada a la “Comunicació social de la ciència“. Els tres ponents van parlar de la comunicació científica dins dels seus àmbits: el periodisme, l’educació i l’emprenedoria, respectivament.

Michele Catanzaro – La comunicació científica i el periodisme

En Michele ens va començar parlant de l’estat del periodisme científic actual, des d’un punt de vista crític i rigorós, utilitzant molts enllaços a estudis que suportaven les seves explicacions. Algunes idees que en vaig extreure són el fet que les fonts principals dels articles que parlen de ciència als mitjans de comunicació són, principalment, només unes poques revistes científiques (com Nature, Science i PNAS), i que moltes vegades és la mateixa revista que envia les notes de premsa als diaris: l’anomenen periodisme científic alimentat amb cullera (periodisme pascut, en diria jo…), ja que no són els mitjans de comunicació els que cerquen els temes que volen escriure, sinó que el contingut ve determinat per les institucions, algunes poques revistes científiques, i per les notes de premsa que generen. Això no seria dolent si no fos perquè molts dels estudis no són del tot correctes: una quart part de les notes de premsa no mencionen les limitacions dels estudis, i menys  encara quan els estudis tenen finançament industrial.

El que també és molt interessant és el fet que el que surt als mitjans de comunicació, no afecta només a la societat en general, sinó que també té un impacte enorme sobre la pròpia ciència: els articles que apareixen ressenyats als mitjans de comunicació són més citats per altres articles científics.

Estem davant d’una crisi de model de diaris? Qui hi mana, les empreses, els polítics? Són necessaris els periodistes científics, o només fan de pont entre els científics i els mitjans? Ens podem creure els articles sobre ciència que apareixen als mitjans, o no ens en podem fiar? El 26 de novembre es presentaran els resultats d’un estudi (PerCientEx) que ha fet l’Associació Catalana de Comunicació Científica i el CSIC, gràcies a l’ajuda de molts voluntaris, per buscar bones pràctiques (notícies autogenerades, que generin debat…) a mitjans de comunicació espanyols. De moment, haurem d’esperar, però segons en Michele, els resultats són més bons dels esperats!

Un cop vist l’estat del periodisme científic actual, en Michele ens va parlar de bons exemples de periodisme científic, i de noves tècniques que s’utilitzen actualment per tal de buscar i presentar notícies als mitjans. En són exemples el periodisme científic investigatiu, on els propis periodistes investiguen temes que puguin ser interessants per la societat (articles sobre malalties com l’ebola, el tabac, ciència forense de la veu), o el periodisme científic narratiu, que explica històries tenint present la ciència que hi ha al darrere.

Finalment, en Michele ens va mostrar noves tècniques digitals aplicades al periodisme científic, com podrien ser l’ús combinat de vídeos, gràfics, fotos i texts en una pàgina web (com aquest article sobre l’aigua de Bogotà, o aquest sobre les proves nuclears); el periodisme de dades, on els periodistes analitzen una sèrie de dades per arribar a unes conclusions (accés als medicaments, fuga de cervells); el periodisme de sensors, on els mateixos periodistes són els que generen les dades instal·lant sensors a diversos punts (radiació a Japó, o aparició de cicàdids a Estats Units); o la gamificació de la informació, on els usuaris poden interactuar, com en un videojoc i, al mateix temps, prendre consciència de diversos temes, com ara l’escalfament global, o de la necessitat d’actuar amb rapidesa davant d’un atac de cor, per exemple.

Jordi de Manuel – La comunicació científica i l’educació

En Jordi és professor des de fa més de 30 anys, a part de ser blogger i escriptor, i, com vaig poder comprovar, enamorat de la seva professió. En Jordi ens va parlar de l’alfabetització científica, de l’esperit crític i de la funcionalitat de la ciència.

Després d’explicar-nos una història sobre el cenpoide per fer-nos veure que no ens ho podem creure tot, i que per fomentar l’esperit crític, el que cal és educació, ens va parlar de la seva experiència en aquest món docent. Els seus tres pilars fonamentals que segueix són aprendre ciència, aprendre a fer ciència i aprendre sobre la ciència.

Molt breument, per aprendre ciència, cal fer-ho a partir de contexts que siguin rellevants (tant des del punt de vista social, personal o científic) per als alumnes, i en un escenari concret, que impacti en l’àmbit afectiu. Per aprendre a fer ciència, cal experimentar al laboratori, a classe, a casa… i sobretot, no deixar de fer-se preguntes ni perdre la curiositat. Per aprendre sobre la ciència, cal donar importància al fet que la ciència no és dogmàtica, sinó que evoluciona a partir de les paradoxes i els misteris que van sorgint; i cal diferenciar la ciència de les pseudociències, tenint en compte sempre el mètode científic. Aquí va sorgir el tema de l’epistemologia, tema que no aprofundeixo més perquè encara n’he d’aprendre molt!

Jesús Purroy – La comunicació científica i el món de l’empresa

En Jesús Purroy va començar explicant-nos la seva trajectòria.. i mirant el seu currículum ja veiem que és força complexa. Resumint molt, podríem dir que és un científic que s’ha passat a l’emprenedoria: va fer set anys de carrera científica postdoctoral, i després set anys més al Parc Científic de Barcelona, ja en la gestió de la ciència, en temes d’estratègia, compres i consultoria. És fundador de l’empresa Enemce Pharma, i co-fundador de la consultoria Barcelona Innovation Partners, a més de participar en altres projectes de transferència de coneixement, comunicació científica i mil altres coses.

En Jesús ens va parlar de la comunicació científica en el camp de l’empresa, des del punt de vista de la cerca d’inversors. Un dels aspectes fonamentals és que els interlocutors que un es troba tenen perfils molt diferents entre ells: tant pot ser que siguin persones que no entenen res del que se li explica, com algú que en sigui un expert. Tan és així, que el més important és saber adaptar el missatge a cada tipus de públic, i ser prou ràpid per fer anar la conversa cap on més interessi.

Una altra característica de la comunicació científica en la cerca d’inversors és la rapidesa amb la que es rep el feedback: els resultats de la capacitat comunicadora del que busca inversors es saben al moment: de seguida se sap si l’inversor està convençut perquè inverteixi a l’empresa en qüestió, o si no li interessa gens.

Taula rodona

Un cop acabades les tres ponències, vam procedir al torn de preguntes. Aquí va sorgir el tema de la percepció social de la nanotecnologia (encara no definida al REACH), ja que algunes empreses cosmètiques no volen apostar per aquest camp perquè diuen que la població no acceptaria productes cosmètics amb nanotecnologia. També va sorgir el tema de com mesurar l’impacte social dels estudis científics a la societat, i no només de forma quantitativa, sinó qualitativa. No només es pot comptar la superfície ocupada als diaris o a les webs (com fan alguns centres), sinó que s’hauria de buscar alguna altra manera.

Malauradament, no em vaig poder quedar a tot el debat, ja que se m’escapava el tren! Això sí, vaig marxar amb un somriure a la cara, pensant que he fet bé d’apuntar-me a aquest curs!

Anuncis

One thought on “La comunicació social de la ciència amb Michele Catanzaro, Jordi de Manuel i Jesús Purroy

Els comentaris estan tancats.

Create a website or blog at WordPress.com

Up ↑

%d bloggers like this: