Reflexions sobre la ciència amb Juan Ignacio Pérez

Foto: Blog de la Biblioteca Municipal d’Altafulla

Com resumir 11 pàgines de llibreta en un post? Ho intentaré. Però fer un post resumint 4 hores i mitja de Juan Ignacio Pérez, per cert, molt fan de Galileo Galilei i de John Locke, no serà una tasca fàcil. Potser faré dos posts. Ja veurem. A veure què surt.

Abans que res, m’agradaria donar les gràcies als organitzadors del Curs de Comunicació Científica: primer, per portar-nos aquests professors de tan alt nivell i deixar-nos-els 5 hores per nosaltres, i segon, per recomanar aquest blog al blog oficial del curs. Moltes gràcies!


A Juan Ignacio Pérez (JIP) li agrada fer pensar/descol·locar la seva audiència. Amb preguntes tan simples com “Què és la ciència?”, aconsegueix que ens trenquem una mica el cap abans que ell ens en doni la seva opinió. I és que “per comunicar ciència, hem de tenir clares algunes coses”. 

La ciència és coneixement, de fet, la mateixa paraula, del llatí scientia, ja ho vol dir “coneixement, pràctica, doctrina, erudició… estar informat”. Però no un coneixement qualsevol; un coneixement precís i racional del món, procedent de l’observació i la raó i que, atenció, parteix de la fal·libilitat humana. Aquest últim és un dels principals trets diferenciadors amb la pseudociència, per exemple. La ciència, encara que molta gent pensi el contrari, pressuposa que ens podem equivocar, i obliga a contrastar els coneixements i, per tant, a refutar-los, si és el cas. Només el coneixement que pot ser contrastat (i, per tant, que pot ser refutat) pot ser considerat científic. La pseudociència, en canvi, es caracteritza per partir d’afirmacions sobre fets, reals o no, que la comunitat científica considera inversemblants, i que no poden ser contrastats (en general).

Ja que ha sortit el tema, què entenem per “comunitat científica“? Com que mai hi haurà un acord absolut per part de tots els científics, ni en aspectes com la selecció natural o el canvi climàtic, el que es fa és donar per vàlids els conceptes que la majoria dels científics assumeixen com a vàlids: la comunitat científica arriba a un consens. Hem de pensar també que la ciència té caràcter col·lectiu, i el coneixement actual sempre es crea a partir de coneixements previs acceptats per la comunitat científica. No es comença mai de zero.


“La ciencia no alcanzará nunca la verdad, ya que no existe una verdad científica” diu JIP. Segons ell, bàsicament per dues limitacions:

  • La primera és que el sistema cognitiu humà no està fet per entendre el món. Al llarg de la història de la humanitat, les pressions selectives han condicionat l’ésser humà per sobreviure i reproduir-se en l’entorn ambiental on es trobava; entendre el món no “era necessari” per sobreviure ni reproduir-se. De què servia voler entendre el món, descobrir-ne el seu origen o saber de què està constituïda la matèria, quan el que era important era buscar menjar, no morir de fred, i reproduir-se? Segons JIP tenim una pretensió, molt discutible, per entendre el món.
  • El coneixement és infinit. I com més sabem, més ens n’adonem que encara ens falta molt per saber. És com si el coneixement fos el cercle il·luminat per un focus a l’escenari. Quan adquirim coneixement, més n’augmenta l’àrea, però alhora, més n’augmenta el perímetre, que representa la frontera amb el desconeixement. És a dir, com més sabem, més sabem que sabem menys coses. De fet, un dels tuits de JIP @Uhandrea és “No quiero saber más. Todo lo que pudiera aprender es una parte ínfima de lo que sé que no sé, y más aún de lo que no llego ni a atisbar.

Per tot això, és millor “no utilitzar la veritat en ciència. La veritat només té sentit en les matemàtiques (i perquè ho hem definit així) i en la religió”.


 Com es fa la ciència? Ara que ja sabem els trets característics de la ciència, i que mai podrem saber la veritat absoluta, ens preguntem com es fa la ciència. Hi ha, bàsicament, quatre maneres de fer ciència, tot i que estan molt lligades entre elles, i normalment la recerca actual és una combinació de totes elles. Però per definir-les per separat, tindríem:

  • Investigació especulativa: a partir de la ment. Com va fer Einstein. Einstein no va fer ni un sol experiment (segons JIP), sinó que tot eren “especulacions” o “teories” del món sorgides del seu cap. La investigació especulativa, feta pels anomenats “teòrics” s’ha de contrastar amb la investigació experimental. I no sempre es pot demostrar a la primera, ni a la segona!
  • Investigació observant la natura: com va fer Darwin. Observant i especulant sobre els fets, va arribar a la teoria de la selecció natural.
  • Investigació de recopilació sistemàtica de dades i anàlisi estadística.
  • Investigació experimental: no deixa de ser una observació provocada, sota unes condicions determinades, i mesurable. Com Galileo Galilei va fer amb els experiments dels plans inclinats. A partir d’uns experiments aparentment senzills, va determinar la llei d’acceleració gravitatòria, que després Newton va utilitzar per la seva Llei de la Gravitació Universal. Altres investigacions experimentals serien els experiments de transmissió d’impulsos nerviosos amb l’axó gegant del calamars per Hodgkin i Huxley, o els experiments que es fan actualment al CERN amb partícules subatòmiques.

La ciència que no es publica no es ciència” diu JIP, i té raó. Jo quan estava d’estada a Nancy, sempre recordaré el meu supervisor que em deia “si no ho publiques, és com si no ho haguessis fet”. I no només això, sinó que la ciència ha d’estar publicada perquè és la manera que tenim actualment que per compartir-la amb la resta de la comunitat, i pugui ser contrastada (i refutada). Ara bé, no val publicar a qualsevol lloc: ha de ser en publicacions amb peer review, és a dir, amb revisors externs que revisin els articles abans de ser publicats.

Tot i així, el sistema de publicacions actual mostra certes debilitats de la ciència. Una d’elles és el fet que aquest sistema castiga els resultats que són negatius, i fa que tot allò que coneixem estigui condicionat pels resultats favorables. Hem de ser-ne conscients a l’hora de comunicar la ciència, sobretot en temes de medicina i salut.

Altres debilitats del sistema són que la majoria de revistes són de grans empreses, que no són en accés obert, que es publica per interessos i contactes, que no tothom té accés als resultats de la ciència, que la feina de revisors és voluntària… El sistema està en crisi, efectivament! Però és que de moment no s’ha trobat cap alternativa millor.

I com se sosté aquest sistema? Doncs, és simple: bàsicament perquè la gent vol promocionar-se professionalment. Un dels principals requisits per obtenir beques i places de professor i/o investigador és un determinat número de publicacions. Mentre el sistema d’avaluació no canviï (per exemple, podria canviar si es comptessin els  posts en una web, les activitats de divulgació, els cursos de formació, etc.) el sistema de publicacions seguirà igual, cosa que implica que el sistema de validació i avaluació està en mans privades. Segons el mateix JIP, ell publicava mentre ho necessitava; “ara que ja sóc catedràtic, ja no em preocupa publicar”; i no és l’únic que ho pensa, creieu-me si us ho dic!

A l’hora de comunicar la ciència, hem de ser conscients del sistema de publicacions i de les debilitats que té.


Per què serveix la ciència?” ens torna a preguntar JIP. Segons ell, la ciència serveix, bàsicament, per tres coses:

  • La primera: per avançar, per progressar com a societat. La ciència és una arma per canviar el món, i més des de Francis Bacon i el seu “el coneixement és poder”. Hi ha hagut molts descobriments que han fet avançar el món, com per exemple, els fertilitzants de síntesi, gràcies als quals s’ha pogut augmentar la producció d’aliments i alimentar a molta gent, el càlcul infinitesimal, amb moltes implicacions en molts camps de coneixement, o les vacunes. El progrés científic no només ha fet avançar la societat del primer món, també del tercer món. En serien exemples el progrés amb la investigació contra la malària, els telèfons mòbils o bé els transgènics. Ara bé, no és l’únic argument, ni tampoc el més poderós, ja que podria tenir molts arguments en contra, i fins i tot molts països pensen que no cal invertir en ciència.
  • La segona: com a font de coneixement, que ens aporta també plaer i una vida més rica. Ara bé, no és l’única font de coneixement, també hi ha la literatura i l’art, per exemple. La diferència és que la ciència és una font de coneixement més contrastable, més objectiva. Però això no treu que escriure un llibre o aprendre a tocar un instrument sigui coneixement.
  • I la tercera, collita pròpia de JIP: per fer una societat més democràtica i més lliure. Dit així pot semblar inversemblant, però tot té una explicació. Segons JIP, hi ha una correlació molt directa entre desenvolupament científic i desenvolupament democràtic. Les raons principals són les següents:
    • La ciència i la democràcia, sorgeixen al període de la Il·lustració a la Gran Bretanya, al s. XVII, i amb les idees de John Locke, un dels pares del liberalisme polític, la separació de poders, i de la sobirania en mans del poble, entre altres. John Locke, a més, era metge i amic de Isaac Newton, i a part de tractar els límits del poder, també tractava els límits del coneixement. Hereus de John Locke són els pares fundadors dels Estats Units, com John Adams, Thomas Jefferson o Benjamin Franklin, que eren també científics, a més de polítics. Amb aquests fets es veu com el desenvolupament democràtic i el científic van molt lligats, segons JIP.
    • No es pot fer ciència si no hi ha llibertat. No hi pot haver progrés científic en una dictadura. Cal un país amb mentalitat oberta, democràtic, per tal de fer conjectures, hipòtesis, contrastar resultats, i refutar els coneixements que calgui.
    • D’altra banda, un país no progressa científicament si no hi ha una bona cartera de gent ben formada. I gent ben formada, implica gent crítica i exigent amb el sistema, i per tant, crítica amb el poder, i que exerceix un cert control sobre ell, és a dir, un sistema democràtic, no totalitari.
    • I, lligat amb aquests dos darrers punts, en un país on no hi ha desenvolupament econòmic, és molt difícil que hi hagi democràcia. I un país amb molta inestabilitat econòmica i política, difícilment destinarà recursos a la ciència. JIP ens va ensenyar una correlació (de 0,72) entre l’índex de transparència d’un país i el nombre de publicacions científiques per habitants.

Com veieu, tot són cercles viciosos (o virtuosos): sense ciència, no hi ha progrés econòmic, sense progrés econòmic, no hi ha progrés democràtic, sense progrés democràtic, no hi ha una societat ben formada, ni recursos en ciència, ni democràcia, ni llibertat, ni progrés, ni coneixement, ni una societat crítica, ni res! Quin lio!


Quins són els valors de la ciència? La ciència i la democràcia, a més, comparteixen els mateixos valors.

  • Optimisme: s’ha de creure que un problema té solució, per començar a intentar resoldre’l. En ciència i en política.
  • Tolerància: tant la ciència com la democràcia donen l’oportunitat a les noves idees, i les posen a prova. Si funcionen, endavant, si no, es canvien!
  • Escepticisme: s’ha de saber acceptar el sedàs de la prova: si el coneixement o les idees no el passen, s’han de rebutjar, i no donar per vàlides idees absolutes que no es puguin justificar.
  • Humilitat: no es pot ser arrogant ni rebutjar idees d’entrada. Qualsevol idea té dret a ser contrastada, i pot ser que resulti millor del que es considerava inicialment.

***molt curiós, perquè em vaig sentir com si m’estigués descrivint. Jo em considero una persona molt optimista, tolerant, escèptica i humil.***


La ciència patològica o el frau. Des de sempre s’han vist casos de frau, de falsos resultats, d’enganys. A vegades comesos expressament, a vegades per error. A vegades amb mala intenció, a vegades mentides pietoses.

No hi ha un salt entre els que practiquen la ciència sana i la corrupte, sinó que hi ha tota una gama de corrupcions, que poden anar des del “aquest resultat no pot estar bé, el trauré”, al “mostraré aquesta imatge només perquè les altres contradiuen la hipòtesi”, al “m’inventaré els resultats per justificar el que dic”.

I per què hi ha ciència corrupte? Per què hi ha frau? Els principals motius són la pressió per publicar i per avançar professionalment, però també hi ha el desig de reconeixement i l’ego de qualsevol creador, que fa que necessiti resultats bons i immediats per sentir-se reconegut per la comunitat científica.

A vegades, el que passa és que l‘expectativa de veure un resultat el condiciona, és a dir, et fa veure el resultat encara que no hi sigui. Això va passar amb la fusió freda, quan uns científics creien que l’havien aconseguit, quan en realitat el fenomen era un altre, o amb els raigs N, uns raigs que es creia haver trobat, però que en realitat no existien.

Un altre cas de ciència patològica té lloc quan la ideologia no només té un efecte sobre la ciència que es fa, sinó també sobre els resultats que es consideren bons. Un cas molt evident és la ciència que es feia durant el 3r Reich a Alemanya, sobre la superioritat racial ària, també la ciència que promocionava la radioactivitat, o el cas Lisenko, on els neolamarckistes defensaven que les modificacions induïdes per l’ambient poden originar variacions en el patrimoni hereditari, ja que no els agradava el suposadament caràcter determinista de la teoria de l’evolució.


Un altre dels problemes de la ciència és el fet que des de sempre ha sigut “cosa d’homes”, com moltes altres coses a la vida. La majora dels científics que es coneixen són homes, tot i haver moltes dones bones estudiants i investigadores, n’hi ha molt poques que siguin caps de grup, i encara menys en posicions més elevades (direcció, etc.), i encara hi ha diferències a l’hora de contractar dones: en contracten menys i amb un sou més baix.

Aquest últim fet el va demostrar l’experiment de Jennifer i John, on investigadors van crear els currículums de dos estudiants ficticis i els van enviar a professors perquè els avaluessin. Els dos currículums eren iguals, però un era d’un noi, John, i l’altre d’una noia, Jennifer. Els resultats, bastant alarmants, van mostrar que els professors, tant homes com dones, avaluaven molt millor el currículum del noi. Segons JIP, el problema d’aquesta diferència existent degut al gènere és degut als estereotips que tots tenim, fruit de l’herència cultural, opinions i prejudicis; degut també a la misogínia, malauradament existent avui dia, i degut al cicle de vida de les dones. Aquest tema va originar un debat a classe, sobre com s’hauria de fer front a aquestes diferències. Algunes opinions eren favorables a descomptar alguns anys del currículum, tant en dones com en homes; o fer obligatòria la baixa per maternitat i paternitat, per igual.


Finalment, una reflexió que va fer JIP sobre les afiliacions anti-científiques, és la següent:

  • La gent que és més de dretes (políticament), té més propensió a no acceptar la teoria de l’evolució i seguir el creacionisme, i també és més propensa a negar el canvi climàtic. En el primer cas és per un tema de religió i creences, i en el segon cas degut a l’optimisme neoliberal, que es caracteritza per pensar que segur que tard o d’hora s’arribarà a una solució tecnològica que ho solucionarà tot.
  • D’altra banda la gent que és més d’esquerres, tendeix a negar l’eficàcia de les vacunes, són més propensos a ser anti-transgènics, i creuen en la hipersensibilitat electromagnètica deguda als aparells que emeten ones (mòbils, antenes, etc.). Això és degut, principalment, als moviments ecologistes, i al fet que els d’esquerres són generalment més crítics amb l’autoritat, i per tant, també amb el consens científic.

Aquestes dues idees, evidentment, són generalitzacions, i el que tenen en comú són que els que neguen el consens científic són, majoritàriament, els conservadors, tant de dretes com d’esquerres. Els que s’oposen als canvis i al progrés.


Bé, fins aquí aquest post. Encara me’n queda un sobre l’ecosistema de la divulgació. Això serà el següent capítol. Gràcies per llegir-me!

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

Create a website or blog at WordPress.com

Up ↑

%d bloggers like this: