La transferència (de coneixement i de tecnologia) amb Jesús Purroy

En aquesta sessió del Curs de Comunicació Científica hem tingut el privilegi de tenir en Jesús Purroy 3 hores per nosaltres. Jesús Purroy és, com diu ell, un professional “entre la ciència i el món empresarial. Té com a objectiu fer front a les necessitats socials a través de les tecnologies desenvolupades en la recerca científica.

Jesús Purroy és Doctor en biologia per la UB (2000) i des de llavors ha treballat en un munt de centres d’investigació del camb de la bioquímica i biomedicina, primer com a investigador, i després com a gestor de la ciència, incloent el Cerebral Vascular Disease Research Center, University of Miami Miller School of Medicine (Miami, Florida, USA), l’Institut d’Investigació Biomèdica de Barcelona, IDIBAPS-CSIC (Barcelona), i el Parc Científic de Barcelona (PCB).

Ara bé, des de fa uns anys es dedica a ser el pont entre els científics i els inversors i les empreses, en temes de transferència de coneixement i tecnologia. Al seu Linked in hi ha tota la informació  sobre les empreses on ha estat. A part d’això, Jesús Purroy és un gran divulgador de la ciència, i ha escrit molts articles i llibres de divulgació, tal com podem veure a la seva pàgina web, i és molt actiu a les xarxes socials, com twitter (@jesuspurroy).

En Jesús, doncs, ens va parlar de la comunicació científica en un entorn empresarial: transferència de tecnologia i captació de capital. Ens vam centrar en el concepte de transferència, i en el pitch.

Transferència

Què parlem quan parlem de transferència? De la transferència de coneixement o tecnologia des d’un entorn científic (centre de recerca, universitat…) cap al món empresarial. En la transferència, un punt important és que tant l’emissor com el receptor són professionals, així que el nivell d’exigència és molt elevat.

Hi ha dos tipus de transferència:

  • PUSH: quan un científic té una hipòtesi, i a partir de l’experimentació o d’un estudi en treu uns resultats que la compleixen, abans de publicar els resultats en una revista especialitzada (com fan tots els científics), convé que l’oficina de transferència es miri els resultats, per decidir si es pot patentar o no. Si creu que sí, el “tech transfer” o la persona encarregada de l’oficina de transferència, es posarà en contacte amb possibles inversors/empresaris perquè li comprin la idea.
  • PULL: en aquest cas, es crea una necessitat per part d’una empresa, i aquesta en busca la solució als científics. Els empresaris, en aquest cas, aniran a veure el “tech transfer” per saber si en aquell centre/universitat hi ha cap grup de recerca/científic que el pugui ajudar i col·laborar amb ell.

En Jesús, i d’altres persones com ell, estan entre els científics i els inversors, buscant punts de connexió entre ells i, en molts caos, fent de traductors entre els dos.

El responsable de comunicació del centre de recerca/universitat, a part d’assegurar una bona comunicació dels resultats obtinguts pel científic, i una bona difusió de l’article publicat, etc., pot ajudar al “tech transfer” en fer arribar un bon missatge cap als inversors/empresaris.

Ara bé, com es pot saber quan un resultat obtingut en recerca pot ser interessant des del punt de vista empresarial? Hi ha dos aspectes claus a mirar per saber si la idea és patentable i es pot tirar endavant un contracte empresarial:

  • POC o Proof of Concept (prova de concepte). Encara que s’obtinguin bons resultats al laboratori, i que l’article es pugui publicar, això no vol dir que directament a la vida real funcioni el que s’ha demostrat a nivell de laboratori. La prova de concepte equival a mirar l’aplicabilitat de l’invent, a validar-lo en condicions més semblants a la realitat. Molt sovint equival a fer proves a més gran escala, a altres nivells de models biològics (cèl·lules, animals, pacients). La prova de concepta es mesura en termes de TRL (Technology Readiness Level), una escala que va de l’1 al 9, i que expressa el grau de maduresa o desenvolupament de l’invent.

Molt sovint, els empresaris/inversors demanen un TRL prou elevat per tenir assegurat el PoC, però a vegades al científic no li interessa, perquè considera que pot ser una pèrdua de temps. Per això, molt sovint hi ha subvencions del govern, o d’empreses privades (tipus Spherium Biomed), que ajuden a que els invents/idees dels científics arribin al mercat. En concret, Spherium Biomed es dedica a buscar tecnologies patentades, i en fa una valorització tecnològica per revendre-les i, segons ells, “acceleren la transició de les innovacions biomèdiques des del món acadèmic, a la cadena de valor i al mercat”. Altres organismes com Valuni o el Fons d’emprenedors de Repsol, ajuden també a cobrir aquest aspecte. Però, tot i així, molt sovint és un problema no resolt, perquè ni els científics ni els seus centres de recerca/universitats es volen fer càrrec del que suposa tenir i mantenir les patents, ni tampoc els inversors/empresaris es volen arriscar amb idees que encara no estan prou desenvolupades.

Hem de pensar que sol·licitat una patent (PCT application), d’entrada, ja val uns 15.000 €, tenint en compte l’advocat, l’estudi de patentabilitat i les taxes de la pròpia patent. Després de 18 mesos, quan es passa a fases nacionals (es decideix a quins països serà vàlida la patent), encara s’ha de pagar més. Però clar, si un coneixement no té patent i és publicat, en el moment en què passa a ser de domini públic, ja deixa de tenir un interès comercial.

  • PoM o Proof of Market (prova de mercat). S’ha de fer un estudi de mercat per veure qui pot necessitar l’invent/el coneixement/la tecnologia. Ara bé, no sempre que hi hagi necessitat, vol dir que hi hagi mercat. Segons en Jesús, amb un parell de trucades (a les persones indicades), ja pots saber si hi ha mercat o no; si les empreses voldran comprar la patent per treure’n profit o no.

Un cop patentada la idea, és important vendre-la abans dels primers 18 mesos, fent un acord per veure com es repertiran els beneficis a posteriori (per exemple: els beneficis poden anar disminuint amb els temps, etc.).

business-model-canvas

Una bona eina d’anàlisi que permet veure en una sola pàgina, si una idea (o proposta de valor) és prou competitiva i pot arribar a ser rendible, és el Business Model Canvas, “que podem definir com una eina metodològica que ens permet analitzar i visualitzar de forma clara, àgil i senzilla, la proposta i cadena de valor de la nostra empresa, per ajudar-nos a definir un model de negoci rendible i sostenible”. Va se popularitzada al 2010 per Alex Osterwalder arran del seu llibre ‘Business Model Generation’. Al centre de la plantilla hi ha la proposta de valor; a la banda dreta, hi ha els possibles clients, els canals de comercialització per arribar als clients, i les possibles relacions, comunicacions o converses amb aquests clients, i els ingressos generats per vendes. A l’altra banda hi ha el que ens cal per generar la proposta de valor: els recursos, les activitats clau, els socis estratègics i els costos. Ràpidament, es poden detectar els problemes i els punts febles.

El pitch

El pitch és, bàsicament, l’expressió d’un pla de negocis d’una manera simple, clara i convincent, ja sigui de manera verbal, escrita o, fins i tot, il·lustrada. Normalment es tracta del discurs d’un emprenedor davant de possibles inversors.

Jesús ens va recomanar el llibre de Dan Roam, Show and Tell, sobre estratègies d’expressió i “com fer bones presentacions orals”.

En general, un pitch, té les següents parts essencials:

the-pitch

És important sempre acabar en positiu, per veure que és possible allò que s’està dient.

En Jesús ens va mostrar alguns “pitch” fets per ell mateix, de casos reals: pòsters o presentacions power points d’investigadors o emprenedors que volen trobar inversors pels seus projectes. En aquests casos, és important mostrar bé el títol, l’oportunitat del projecte, els inventors i les publicacions claus, especificar si està patentat i quan, especificar-ne les oportunitats comercials i perspectives econòmiques, i el contacte. És important que els gràfics i figures que hi apareguin siguin simples i entenedors, i saber explicar en poques paraules el que es demana.

Un pitch, no necessàriament ha de ser un document, o una presentació davant d’un grup d’inversors; també pot ser un pitch més informal a l’ascensor, o prenent un cocktail en algun acte. És bo saber aprofitar qualsevol ocasió, i per això, s’ha d’estar ben preparat.

Quan es fa un pitch oral, així més o menys improvisat, és important començar pel nom, tant teu com de l’empresa, explicar la proposta de valor i què és el que es vol, i acabar el discurs assegurant-te que hi haurà una futura reunió o trobada. També s’ha de tenir en compte fer un seguiment a posteriori del pitch, ja sigui via email o per xarxes socials, en forma d’agraïment.

Exercici pràctic:

A partir d’aquí, ens vam posar en grups de 3-4 persones, i vam preparar un pitch, simulant que érem una start up i que buscàvem inversors. La nostra start up era una empresa tecnològica, que aconseguia portar al núvol totes les dades enregistrades per diversos sensors en una obra, o mina:

“Bon dia Jesús, com estàs? Sóc l’Anna, de l’empresa CloudSense, i crec que tinc un producte que et pot interessar. He muntat una start up amb uns companys sobre l’Internet de les coses (IOT). La nostra tecnologia permet preveure accidents i fenòmens ambientals, mitjançant l’exportació de les dades obtingudes per sensors en el terreny (en obres, mines, etc.) cap al núvol, cobrint un radi de fins a 15 km, més que qualsevol altra que hi ha actualment al mercat. Si estàs interessat, et puc passar a veure, i podem parlar més detalladament de la tecnologia, i de l’oferta, però t’asseguro que és una bona inversió, i no te’n penediràs! Gràcies!”

PD: Podeu veure un altre resum de la sessió al blog oficial del curs, per part de la Pili López.

Anuncis

Els comentaris estan tancats.

Create a website or blog at WordPress.com

Up ↑

%d bloggers like this: