Llibres, amb Toni Pou – segona part

richardfeynman
Estàndard

En aquesta segona part, parlaré de les tècniques narratives utilitzades a l’hora d’escriure un llibre de divulgació científica, i de la ciència en si, com a tècnica narrativa per ella mateixa.

Respecte a les tècniques narratives, tenim les següents:

  • Implicació personal – viure-ho de ben a prop

Es tracta d’explicar una història viscuda. Molts dels bons llibres, ho són perquè expliquen el que l’autor coneix de pe a pa, de cap a peus, una història viscuda. Si el contingut científic està emmarcat dins d’una història, èxit assegurat. Alguns exemples de llibres són “Objectiu: l’Antàrtida“, de Joandomenec Ros, o quan Heisenberg explica els seus descobriments des de Helgoland, una illa del Mar del Nord, o “El pulgar del panda” de Stephen Jay Gould.

  • A tu també t’afecta – aplicacions de la ciència a la vida quotidiana

Una bona tècnica és mostrar als lectors que la ciència fa molt per ells. Que es vegi que la ciència, per molt llunyana que sigui, està molt lligada amb la vida de les persones, que té moltes aplicacions. Per exemple, no podríem tenir els GPS sense la teoria de la relativitat, o molts mòbils, la fibra òptica, molts ordinadors, no serien tal i com són ara sense la física quàntica. Un bon llibre sobre aplicacions de la física quàntica és el “Introducció al món quàntic” de David Jou.

  • La bellesa científica – les millors teories, són les més simples.

Sabem que els quadres, la música, l’escultura… són bonics. Però, i la ciència? “La ciència té un contingut estètic brutal”, ens remarca Toni Pou, i jo ho confirmo. De fet, Einstein ja ho deia, “I have deep faith that the principle of the universe will be beautiful and simple.” Les teories que expliquen la vida, l’univers, són les més simples i boniques: la teoria de la relativitat, la teoria de l’evolució de Darwin, la llei de Newton de la gravitació universal, la teoria de l’electromagnetisme de Maxwell.

Quan penso en bellesa i ciència, no puc evitar pensar en Feynman, que deia que es pot reconèixer la veritat per la seva bellesa i simplicitat (lligant amb el que dèiem sobre les teories) i, sobretot, per la seva “Oda a una flor“. Sort que en Toni també ens va posar el vídeo. El que ve a dir és que la ciència ens ofereix una nova dimensió de bellesa de les coses, l’enriqueix, no li resta bellesa de cap de les maneres, al contrari del que molts pensen.

De fet, tinc una gran debilitat per Feynman. M’encanta mirar les seves “lectures” a youtube, llegir els seus llibres, llegir llibres sobre ells. Crec que va ser un dels més grans científics i, sobretot, una molt gran persona. Gran sentit de l’humor, grans valors, grans ideals. Gran tot. Ara de fet, m’he entretingut mirant algun dels seus vídeos.

També vam veure un vídeo sobre la bellesa de la ciència, on es veien uns fractals preciosos, el procés de col·lisió de dues galàxies, fenòmens químics a càmera lenta (beautiful chemistry)… Genial. M’emociono.

  • Si et faig riure, comunico – utilitzar l’humor

És molt complicat fer riure. Riure és un procés complex, un fenomen social, i costa molta energia (temps, músculs, recursos cognitius…). Ha de valer molt la pena, riure! Què és el que ens fa riure? Unes expectatives resoltes de manera inesperada no són suficients. Fer riure s’associa a la intel·ligència, augmenta l’status, i genera sentiments de cohesió. És un bon recurs, però no el més fàcil. Sobretot fer humor intel·ligent.


Un cop vistes les tècniques narratives, en Toni ens va repartir uns temes, i havíem d’explicar-los seguint una d’elles. Al meu grup ens va tocar explicar el tema de la sonda Rosetta, que un cop feta la seva feina, la farien estavellar contra un meteorit. I vam triar el recurs de la bellesa, que és  un bon recurs per mostrar imatges de l’espai. I també ho vam relacionar amb la pedra de Rosetta, per fer-ho quadrar tot.


La ciència com a tècnica narrativa

Una altra tècnica narrativa és utilitzar la pròpia ciència com a eina. Per quines raons es pot utilitzar la ciència?

  • Per donar versemblança o més credibilitat a algun concepte.
  • L’element científic es pot utilitzar com un tresor: una font d’energia neta, un elixir de la vida eterna, una tècnica genètica per guarir una malaltia, una lluita entre els bons i els dolents…
  • La medicina, com a eix central de la narració, com passa en moltes sèries mèdiques, com ara House o Urgencias.
  • Es pot utilitzar per alterar els punts de vista de la realitat, com ara fer que el temps passi a velocitats diferents (teoria de la relativitat). D’aquesta manera poden emergir noves tècniques narratives, i punts de vista més subjectius, narracions fragmentades, etc.
  • Ciència-ficció, la clàssica, de tota la vida. Imaginar el passat, el futur, móns inventats, i realitats alternatives.
  • Com a pròpia tècnica narrativa, és a dir, fer de l’element científic, l’eix central de la història. Si no hi fos, la història seria molt diferent.

En Toni ens explica, que a la novel·la “Sonata a Kreutzer“, de Leon Tolstoi, tot i que és una novel·la que fa sobre l’amor i la gelosia, Leon utilitza mètodes científics per explicar comportaments humans. En concret, diu que la causa que a la ciutat la gent sigui més violenta i hi hagi més crims i robatoris que al camp, és a causa d’un excés d’energia, que s’obté a través del menjar, però que no s’utilitza treballant al camp, sinó que es gasta en forma de violència. Com veieu, és un argument termodinàmic.

Del mateix autor, és “Guerra i pau“, una novel·la construïda a partir d’una teoria científica, del càlcul infinitesimal, ja que mostra actes i fets de vides individuals anònimes, no de personatges coneguts, i és aquest col·lectiu de persones anònimes els que tenen un efecte sobre els personatges històrics.

Altres exemples de novel·les on la ciència té un paper important són “Brummstein” i “Machine”,dues novel·les del mateix autor, Peter Adolphsen, però que són complementàries. En una es detalla el procés del càncer, i mostra els personatges com un ésser on es desenvolupen tota una sèrie de reaccions químiques, com unes màquines complexes; i en l’altra, el que és més rellevant és la cova on viuen els personatges, que són més irrellevants.

També el llibre de Limbo, d’Agustín Fernánez Mallo, que pren la idea de Heisenberg, sobre el concepte d’estat inicial i final…

“L’any 1925, Heisenberg desenvolupà la seva teoria de la mecànica quàntica. En comptes de concentrar-se en l’evolució dels sistemes físics de principi a fi, va concentrar els seus esforços per a obtenir informació sabent l’estat inicial i final del sistema, sense preocupar-se gaire per conèixer de manera precisa el que ocorre entremig.” (Wikipedia)

…i Limbo fa el contrari, ja que se centra en el centre/el mig dels fets.


Per il·lustrar el concepte de la ciència com a tècnica narrativa, a més de llibres, també vam parlar de sèries. Sèries conegudes per tots (o gairebé tots) i que tenen la ciència com a eix central, o bé utilitzen alguna tècnica de les anteriorment esmentades: The Big Bang Theory, The Knick, Black Mirror, Orphan Black, Manhatan, Fringe, Fargo i Breaking Bad. De fet, en Toni, molt fan de les sèries de televisió, ja en va escriure un article a Mètode, sobre aquest tema: Ciència en sèrie. El contingut de l’article també és del que vam parlar a classe.

Ens vam centrar més en Breaking Bad, i en alguns fets que poden quedar amagats a l’ull d’un observador despistat, darrera de lal ciència més evident de la sèrie (la síntesi de droga, l’estètica de la sèrie, la resolució dels problemes amb ciència…) I és que als primers episodis, quan encara es veu en Walter White fent classe de química a l’Institut, parla sobre conceptes químics, però metafòricament, sobre el que li acaba passant a ell “canvis, transformacions, quiralitat…”. D’una manera molt subtil, la sèrie utilitza la ciència per explicar el que li passarà a ell més endavant.

També vam parlar de Fargo. Fargo, a priori, no sembla que utilitzi la ciència com a tècnica narrativa. Ara bé, d’una manera molt subtil es pot arribar a intuir (o això segons en Toni), com el tema dels colors és important, associat amb la frase que li diu el dolent al poli “per què l’ull humà pot veure tantes tonalitats de verd”, i la resposta que li dóna l’altra poli “pels depredadors”. Justament, el lloc on transcorre la sèrie és un lloc inhòspit, gèlid, gelat, nevat, blanc… Ara bé, els interiors són de color verd, verdosos, verd oliva… són selves on s’ha d’anar amb compte, i vigilar els depredadors, que et poden sortir de qualsevol racó i fer-te perdre la vida. En fi, ho trobareu tot molt més ben explicat a l’article de Mètode que he esmentat abans.


Continuarà…

Advertisements