Aquest cap de setmana m’he transportat a Nova York a través del llibre de Paolo Cognetti “Nova York és una finestra sense cortines”. Ha sigut màgic, com totes les vegades que hi he estat.
En total, he estat tres vegades a NY (físicmaent). La primera al 2012, la segona al 2014, i la tercera al 2016. Curiosament, de la vegada que en tinc més records és de la primera, la que fa més temps. Suposo que és perquè 1) era la primera vegada que hi anava, i tot era nou 2) hi anava sola, i m’haviade fixar en tot el que feia (quina línia de metro havia d’agafar, quan obrien els museus, on havia de dinar…) i 3) volia visitar-ne cada petit racó.
Al 2012 hi vaig anar després de la meva estada doctoral a Santa Barbara (Califòrnia). Abans de tornar cap a casa, vaig fer una parada a New Orleans, primer, i a New York, després. Cinc dies a New Orleans i deu dies a New York.
Al 2014 hi vaig anar per un motiu ben concret: se celebraven els 100 anys de Frankie Manning, i es va organitzar un festival de swing en honor seu. Hi vaig anar amb gent que havia conegut a Califòrnia, on vaig conèixer i endinsar-me per primer cop al món del lindy hop.
Al 2016 hi vaig tornar perquè la Berta, una meva amiga de la carrera, hi vivia. Va estar un any treballant al Scientific American, i fent de guia per la ciutat de NY, i amb dos amics més vam anar a veure-la i a visitar la ciutat. Vam aprofitar també per llogar un cotxe i anar fins a les cascades del Niagara, i arribar fins a Toronto (“Toronto-entero”!).
Així doncs, el 2012 va ser el meu primer viatge a NY i el més intens. Vaig tenir la sensació, tal i com també explica Paolo Cognetti al seu llibre, que tot m’era molt familiar, tot i que era la primera vegada que la trepitjava, la ciutat:
“Just després va començar a fer-se lloc una altra sensació. Aturar-se al semàfor i aprofitar per mirar cap amunt, o travessar la cruïlla i girar-se cap a un punt llunyà, quilòmetres enllà en el vaivé de l’avinguda, o deixar-se transportar pel corrent humà de les voreres, ja semblaven coses fetes feia molt de temps. Coses que estaven en aquella zona de la memòria on van a parar els records de la infantesa, en un lloc molt proper. Em sentia com algú que retorna, retroba, reconeix: no obstant això, jo, a Nova York, no hi havia estat mai. Aquelles coses era la primera vegada que les feia. Però si no eren records meus, aleshores de qui eren?”
Jo, com Paolo Cognetti, no havia estat mai a NY, però era com si ja hagués estat al pont de Brooklyn, o a Times Square, o davant dels edificis amb les escales d’incendis a la façana i amb les escales de pedra per pujar a la porta d’entrada, al Central Park… Ho hem “mamat” tant des de petits, amb totes les pel·lícules i llibres que hem vist i llegit, que NY semblava que ja formés part de mi. Suposo que era això.
Recordo que vaig arribar a l’aeroport de JFK, i vaig agafar un tren cap a Penn Station. Quan vaig sortir al carrer, recordo que vaig mirar amunt. És allà on pots mirar quan eta a NY, cap als edificis. Amunt, i també a l’horitzó, al final dels llargs carrers. Anava amb una maleta força gran i amb rodes (venia d’una estada de 7 mesos a Califòrnai), i vaig estar caminant pels carrers de NY embadalida i meravellada per tot el que veia, tot traginant la maleta amb mi. Per fi hi era! Per fi havia arribat a la ciutat màgica. Vaig estar caminant mota estona pels carrers de la ciutat. I recordo que aquella nit m’allotjava a casa d’una amiga d’un meu amic que havia conegut a Santa Barbara. Havia quedat amb ella al Flatiron Building, just al costat de Madison Square Park. La vaig esperar a una cafeteria que hi havia a la planta baixa de l’edifici. Quin edifici! Per cert, va ser aleshores que vaig descobrir que el nom “Flatiron” ve donat pel fet que l’edifici té forma de planxa!
La primera nit, de fet, no va ser a NY, sinó que va ser a Hoboken, que no és NY, sinó New Jersey. Però està a només 10 minuts en tren, a l’altra banda del Hudson River. Tot i això, pels puristes de NY, està molt lluny! Els que viuen a Manhattan no volen anar ni a NY ni a Brooklyn! No recordo què vam sopar, però sí que recordo que vam mirar “Breakfast at Tiffany’s” i em vaig dir que l’endemà volia anar a passejar per la 5th Avenue.
El llibre de Paolo Cognetti està dividit en 8 capítols on explica històries de NY a través de 8 barris, i a través d’escriptors americans que hi vivien, a través dels seus edificis, bars i parcs. Els 8 barris que descriur, 5 són a Brooklyn, i els altres 3 a Manhattan, però per sota del Central Park. Ell mateix diu al llibre que mai ha arribat a apreciar el que hi ha per sobre de la 14 street, i és molt!
Del primer que parla, Brooklyn Heights, me’n recordo perfectament, perquè és el primer barri de Brooklyn que et trobes quan travesses el Brooklyn Bridge. Un pont que vaig transcórrer a peu, per veure bé com anava arribant a Brooklyn, i m’anava girant per veure com s’anava allunyant Manhattan. D’aquest barri en recordo les vistes a Manhattan, des d’un passeig just pel costat del riu, i també i sobretot des de Dumbo, el barri que queda just a sota del pont, on hi ha un gran parc, uns cavallets (carrousel, en francès), i les “potes” del pont; també recordo algunes botigues molt “modernes”, cases de totxo vermell, bars “veggies”, i, en general, edificis molt més baixos que a Manhattan!
Amb en Cognetti he re-descobert Bartleby. Segur que a tots us sona la mítica frase “I would prefer not to”. Doncs resulta que aquesta frase forma part d’una short story de Herman Melville, un escriptor nord americà de NY, famós per Moby-Dick, anomeada “Bartleby, the Scrivener” que us recomano molt.
A partir d’aquí ja no recordo els fets en ordre cronològic de la meva estada, sinó que recordo parts i moments d’aquests 10 dies, que us aniré relatant en altres posts. Posts per la màgica NY.
(Imatge: Pixabay)
Recercant 