No sé com s’ho fan els d’Eduscopi, però sempre m’inspiren. Em van inspirar per començar aquest blog, i avui m’inspiren per tornar-hi a escriure una història.
En Salva Ferré és màgic. Té màgia. I mira que no li agraden les abraçades, i jo sempre tinc ganes d’abraçar-lo. Avui no ho he pogut fer perquè ens hem trobat per Zoom, com ja va sent massa habitual últimament (llegeixi’s “últimament” com “aquest últim any”).
La qüestió és que em va enviar un correu fa cosa d’un mes preguntant-me si volia participar en una taula rodona que organitzaven des d’Eduscopi i de la UVic-UCC en el marc dels actes de promoció del postgrau de Comunicació Científica que organitzen (i que jo vaig cursar-ne la primera promoció, al curs 2016-2017). I clar, no podia dir que no. Mira que estic fins al capdemunt de feina, i estic estudiant, i no trobo mai temps lliure ni per quedar amb els amics. Però bé. No podia dir que no.
I és que m’encanta quedar i parlar amb la gent de comunicació científica. M’hi sento a gust. I vaig estar molt contenta quan vaig saber qui m’acompanyaria: el meu amic comunicador Fernando Gomollón, que vaig conèixer a través de Twitter fa uns anys, i que em va venir un dia a veure a l’ICMAB i vaig convèncer per fer el postgrau! (I que des d’aleshores segueixo molt tot el que fa… no para!) I també la Marta Llorens i la Marta Mora, que no conec en persona, però sé que fan bona feina de comunicació científica allà on treballen.
Divendres passat vam quedar tots plegats per preparar una mica la taula rodona, després que en Salva ens enviés els temes que podríem tractar. Perquè hi ha molts temes, i tots ells molt interessants. Finalment van guanyar els temes de “reconeixement de la comunicació científica a la societat”, la “professionalització de la comunicació científica”, els “objectius de la comunicació científica” i el “límit entre simplificació i rigor”. Ja us aviso que aquest últim tema no l’hem pogut tractar, perquè ens hem entretingut massa amb els altres!
“Tenint en compte el context de la pandèmia i que vivim en una societat eminentment científico-tecnològica, la comunicació científica hauria de jugar un paper cabdal en la societat. Creieu que aquesta disciplina desenvolupa el paper que li pertoca i gaudeix del reconeixement que es mereix”? Així ha començat en Salva amb la primera pregunta. I han sortit coses molt interessants. A mi m’han dit que potser he sigut pessimista, però jo m’he considerat més reivindicativa (i m’ho han acceptat!).
He començat citant a Carl Sagan, amb una frase que faig servir molt d’ell, però que sempre m’agrada. Deia que “ens ho hem muntat per viure en una societat profundament basada i dependent de la ciència la tecnologia, on ningú sap res sobre aquests temes (ningú entén la ciència i la tecnologia). Aquesta barreja d’ignorància i poder, tard o d’hora, acabarà explotant-nos a la cara, és a dir, és una fórmula segura abocada al desastre.”
I així és, cada dia som més dependents de la ciència i la tecnologia, i és molta la gent que no sap res d’aquests temes, (ni tampoc vol saber-ne res). En aquest sentit, els que ens dediquem a la comunicació científica tenim una responsabilitat immensa. Poder traduir el que fan les persones que es dediquen a la ciència, per fer-ho arribar a la societat, que molts cops, no reconeix i no valora prou la nostra feina. Segurament cada cop es valora més, però no prou. Si no, acabarem sent una societat esclava de la ciència i tecnologia, i només uns quants privilegiats dominaran el món (per fer-ho així més tràgic!).
Fa falta que ho valorin els que manen als mitjans de comunicació, perquè contractin a més periodistes especialitzats en ciència, i fer que la ciència ocupi més espai als programes anomenats “generalistes”. Fa falta que els que manen a les institucions i entitats, públiques i privades, valorin més la comunicació científica, perquè contractin a més gent que pugui comunicar la feina que fan en aquest camp (la qual cosa també els afavorirà a ells). I fa falta que qui ens governa, els que porten la paella pel mànec, també ho valorin, perquè apostin per la comunicació científica, perquè formin els polítics i els que prenen decisions, perquè apostin per fer polítiques més científiques. Perquè no només siguin paraules boniques escrites en un paper, sinó fets i accions reals.
No tinc clar si ha de ser un procés top-down o bottom-up (com diem els que alguna vegada hem fet síntesi química de materials), però sí que alguna cosa s’ha de fer. Els que ens dediquem a la comunicació científica ja som un grup de gent molt activa, i que ens movem molt. Però falta reconeixement des de dalt, falten recursos, falta que ens valorin.
La segona pregunta era sobre la professionalització de la comunicació científica, i en Salva ha posat d’exemple països com Xina (qui ho hagués dit mai!) o Austràlia, on es veu que donen més importància a la comunicació científica, i aquest fet es veu reflectit en les lleis i diferents iniciatives que promouen. A Austràlia, a més, es parla de cinc estadis de la comunicació científica, segons com estigui reconeguda aquesta professió. Ells diuen que es troben a l’estadi número 5, que correspon a la professionalització de la comunicació científica, on s’inverteix en formació adequada i reconeixen la disciplina com una professió. Ja tenen perfectament assumit que la inversió en aquest camp suposa tenir una població informada sobre ciència (estadi 3) i han apostat per productes audiovisuals de ciència als mitjans majoritaris, pels museus de ciència i han augmentat les persones que s’hi dediquen. A quin estadi diríeu que som aquí? Jo aposto per l’estadi “pi”.
En aquest punt, hem reivindicat que, de la mateixa manera que paguem a un llauner perquè ens canviï l’aixeta del lavabo (m’ha passat aquest dissabte, i m’ha cobrat molt per un desplaçament i unes hores de feina en dia no laborable, però bé, aixeta nova, tu!), també s’hauria de pagar a una persona que convides per fer una conferència, escriure un article o moderar una taula rodona sobre comunicació científica. O no? Hi ha molta gent que fa divulgació científica de forma amateur, perquè li agrada i s’ho passa bé. I em sembla genial! Però sí que és cert que si es fa bé, i et criden perquè facis alguna cosa per altri, puguis fer valer la teva feina, com qualsevol altra professió.
També s’ha parlat del tema de la formació en comunicació científica. Durant aquests darrers anys estan apareixent moltes iniciatives, formals i no-formals, de formació en aquest camp. I cada vegada hi ha més professionals del tema. I també estaria bé que hi hagués formació dirigida al personal científic que té ganes de divulgar la seva recerca, perquè tingui les eines per dur a terme aquesta tasca de la millor manera possible: transmetre uns missatges clars, o saber trobar la història i el fil conductor, per exemple.
L’últim tema tractat, els “objectius” de la comunicació científica. Per què cal fer-ne, o per què en fem? D’aquí n’ha sortit el núvol de paraules que veieu a la imatge, i on han participat el públic que teníem. Per augmentar el pensament crític de la societat, per tenir una societat més crítica i més democràtica, que prengui bones decisions. (Fa molta més falta del que ens pensem!). També per explicar com funciona la ciència. La ciència funciona a base d’hipòtesis, a base d’assaig-error. No és una creença, no és un dogma. La ciència es basa en evidències, que poden ser certes ara, i fins que no es confirmi el contrari. I molta gent es pensa justament el contrari. Aquí també m’agrada citar Carl Sagan “La ciència no és perfecta, molt sovint s’utilitza malament, no és més que una eina, però és la millor eina que tenim: es corregeix a si mateixa, està sempre evolucionant i es pot aplicar a tot. Amb aquesta eina podem conquistar tot allò que és impossible” i “No pots convèncer a un creient de res, perquè les seves creences no estan basades en evidència, sinó basades en una arrelada necessitat de creure”. M’agrada dir també que la ciència és una manera de pensar (crec que també ho deia Carl Sagan), és una manera de veure el món.
També cal comunicar per evitar la desinformació, les males pràctiques dels mitjans, l’expansió de les pseudociències. I també, com ha apuntat en Salva, per egoisme, és a dir, perquè té un retorn. Això ho haurien de tenir clar els que manen als centres de recerca i universitats: comunicar la recerca fa que aquesta sigui més coneguda, que potser el personal investigador sigui més citat, que sigui més conegut, per la societat i per les agències finançadores que financien els projectes, i pels polítics que decideixen els pressupostos. És un cicle. Un peix que es mossega la cua. Comunicar la ciència no és “llançar els diners” sinó que és una inversió de futur.
Així que, ja veieu. “La comunicació científica, una professió essencial per a la societat moderna” és totalment cert. I més després de la pandèmia i de tot el que hem viscut! Que sembla que ens hàgim posat una mica les piles tots plegats (com a societat), però encara queda molta feina per fer!
La taula rodona ha donat molt de si. I més i tot! Però ho deixo aquí. La resta, per la propera trobada comunicadora. Esperem que sigui ben aviat, i a l’aire lliure!
Recercant 