Ahir em vaig emocionar. Vaig anar per primer cop a l’entrega dels Premis Nacionals de Recerca, al Teatre Nacional de Catalunya. Ni m’havia plantejat anar-hi, però el dia abans, l’Anna Roig em va dir si hi volia anar, ja que podia portar acompanyant. Vaig trigar tres segons a dir-li que sí. I va ser una molt bona decisió.
Resulta que, d’alguna manera o altra, estava relacionada amb tots els premiats. Ara us ho explico.
- Premi Nacional de Comunicació Científica: “Dinàmiks”, de Televisió de Catalunya.
El “Dinàmiks”, el presenta des dels seus inicis (abril de 2013) en Dani Jiménez. El vaig conèixer ahir personalment, però ja fa molts anys que el conec (virtualment) a través de la llista de l’ACCC. Ell hi és molt actiu, i sempre amb bon humor ens presenta els seus nous projectes, ens informa d’alguna activitat o participa a les converses.
Tot i això, la meva principal relació amb ell és a través d’una molt bona amiga de la facultat, la Berta, que ha estat treballant amb ell i el seu equip de CreaCiència organitzant el YoMo (The Youth Mobile Festival) d’aquest any.
“Dinàmiks” va rebre el premi de “Comunicació Científica”, cosa que em fa especial il·lusió perquè és una de les meves principals aficions i, qui sap, potser aviat en podré fer un ofici. Convé recordar les paraules que ahir ens recitava la “professora” Sílvia Bel, i que hauríem de tenir tots ben presents:
“La comunicació de la ciència no és només una mera transmissió d’informació, sinó una manera d’obrir les nostres ments, de motivar-nos a saber-ne més i, per què no, de despertar somnis de futur.”
Gràcies Dani, per despertar somnis de futur en tants infants i joves del nostre país, a través de la televisió pública de Catalunya! I enhorabona pel premi, a tu, a la Montse Narro, i a tot l’equip del “Dinàmiks” i de CreaCiència!
- Premi Nacional de Partenariat Publicoprivat: Centre Tecnològic de l’Aigua (Cetaqua)
Quina és la meva relació amb Cetaqua? Doncs resulta que hi vaig treballar durant un any i mig! Just abans de defensar la tesi m’hi vaig incorporar, i hi vaig estar fins que vaig començar el postdoc a l’ICMAB. Un any i mig on vaig endinsar-me en un terreny desconegut, i d’on en vaig sortir havent-ne après un munt de coses! I, el més important, me’n vaig emportar algunes bones amistats.
Cetaqua porta a terme projectes relacionats amb un dels béns més preuats del nostre planeta: l’aigua. I és que l’aigua és essencial per a la nostra vida, tal com ens recordava ahir Sílvia Bel amb paraules del poeta W.H. Auden:
“Milers de persones han sobreviscut sense amor, però cap no ho ha fet sense aigua”(W.H. Auden)
Ahir em va fer molta il·lusió quan vaig trobar-me amb alguns dels meus antics companys de feina al hall del TNC. Cetaqua es caracteritza per tenir una plantilla de gent jove i dinàmica, molt versàtil i capaç de treballar alhora en mil i un projectes. Va ser un plaer treballar amb ells, i encara ara, sempre és un plaer quedar amb ells per fer algun sopar i posar-nos al dia.
Enhorabona pel premi, cracks!
- Premi Nacional de Mecenatge Científic: Fundació Bancària “la Caixa”
La meva relació amb la Fundació Bancària “la Caixa” es remunta al 2008, quan vaig ser una de les afortunades d’aconseguir una de les seves beques per fer un màster. Vaig demanar la beca quan era d’Erasmus a Berlín, i recordo que vaig haver de fer la preinscripció del màster online, amb molts intercanvis de mails a professors i personal d’administració. Quan vaig ser pre-seleccionada, em va tocar anar fins a Madrid a fer l’entrevista decisiva, perquè les dates en les que feien les entrevistes a Barcelona jo no hi podia assistir.
L’entrevista va anar bé, i al cap d’uns dies em van dir que m’havien seleccionat i que entrava a formar part de l’Associació de Becaris de “la Caixa”. Com n’estava de contenta! Així que, ja veieu, “la Caixa” també ha format part del meu camí de recerca científica.
Sílvia Bel introduïa amb aquestes boniques paraules l’entrega d’aquest guardó:
“A la fi del segle XIX, un home d’origen humil, fill d’immigrants escosessos als Estats Units, va esdevenir un dels homes més rics del món i pare de la filantropia moderna. Es deia Andrew Carnegie i durant tota la seva vida va recordar la generositat d’un vell Coronel que obria la seva biblioteca als nois treballadors que, com ell, no tenien accés als llibres ni al coneixement. Així, quan va decidir dedicar la seva fortuna a obres socials, fundar biblioteques públiques va ser una de les seves principals causes. Deia que tenint en compte la seva pròpia experiència, no hi havia una forma més productiva d’utilitzar els diners. Per suposat, també va ser pioner finançant recerca i ciència”
- Premi Nacional de Recerca de Talent Jove: Samuel Sánchez Ordóñez
Em pensava que, d’entrada, no tenia res en comú amb en Samuel. Bé, sense comptar que els dos treballem en el món de la nanotecnologia. En Samuel dedica la seva investigació als nanorobots, en paraules de la Sílvia Bel:
“Imagineu la robòtica a una escala molt més petita. Micro? No. Nano. Nanorobòtica! Penseu, per exemple, en grups de nanorobots dispensant fàrmacs dins el nostre organisme malalt, o dispersos per l’aigua, ajudant a descontaminar-la. Sí, torna a sonar Asimov, i el seu llibre “El viatge al·lucinant”. Però és real.”
(Resulta que el llibre el va escriure Asimov basant-se en la pel·lícula del mateix nom (Fantastic Voyage) escrita per Harry Kleiner i dirigida per Richard Fleisher. Com que el llibre va sortir 6 mesos abans de l’estrena de la pel·lícula, molta gent es pensa que la idea original era d’Asimov).
Doncs resulta que sí que tinc quelcom en comú amb en Samuel. Concretament, tenim dues persones en comú. La primera, la Nerea, una noia que havia fet la tesi al grup on estic actualment a l’ICMAB, i que ara fa poc ha començat el postdoc amb en Samuel. Ahir també me la vaig trobar al TNC. Suposo que gairebé tot el grup d’en Samuel (Smart nano-bio devices) hi era fent-li costat.
I la segona persona en comú és en Lluís, un noi que treballa a la UPC (a l’Institut de Tècniques Energètiques) i amb qui col·laborem en alguns projectes. Resulta que ell havia fet el postdoc al grup d’en Samuel, quan aquest estava a Dresden, al Leibniz Institute for Solid State and Materials Research, i a Stuttgart, al Max-Planck Institute for Intelligent Systems. Ahir també me’l vaig trobar, just dues files davant meu!
En Samuel, actualment professor ICREA a l’Institut de Bioenergia de Catalunya (IBEC), va recollir el premi mentre sonava el “Forever Young” versionat pels grans músics que acompanyaven l’acte. Al seu discurs va recordar que els joves científics fan miracles amb pocs recursos, i va demanar a les institucions que no s’oblidin d’ells: “que marxar sigui una opció, no una obligació”.
- Premi Nacional de Recerca: Lluís Torner
Per últim, el Premi Nacional de Recerca, que com sabeu va ser per en Lluís Torner: fundador i director de l’ICFO (Institut de Ciències Fotòniques) des de la seva creació al 2002. D’en Lluís Torner n’havia sentit a parlar molt. Crec que és bastant conegut i reconegut també per a la gent que no es dedica a la ciència. Fins i tot va fer el pregó de les festes de la Mercè al 2012.
I és que en Lluís Torner, tal com diu ell, és un explorador, com tots els ICFOnians, la gent que treballa a l’ICFO, que “tenen passió per descobrir, per explorar, per fer coses que ningú mai ha fet, i per intentar que aquestes coses tinguin un impacte a la societat”.
Durant el seu discurs va agrair especialment a Pere Mir, ja que va fer ser un gran mecenes de l’ICFO i de moltes altres institucions científiques, a més de ser “un personatge espectacular”. Pere Mir, que va morir aquest 10 de març passat, va ser també Premi Nacional de Mecenatge científic al 2011. Tant el Dr. Antoni Esteve, durant el discurs inaugural, com el President Carles Puigdemont, durant el discurs de clausura, també en van fer esment.
Torner, va acabar el seu discurs amb unes boniques paraules:
“L’ICFO és una cosa petitona, però com deia el poeta ‘estimada, no et sàpiga greu ser petiteta, les flors i les estrelles també ho són'”.
He buscat qui era “el poeta” i es tracta de Sebastià Sánchez-Juan, poeta del barri de Sants. Els versos són del poema “Francesc Matheu”.
A l’ICFO també hi treballa una antiga companya de la UB, amb qui vam organitzar la Jornada d’Investigadors Predoctorals Interdisciplinària (la JIPI pels amics), quan érem doctorandes. Ahir també me la vaig trobar, i vaig comprovar que s’ha converit en una veritable ICFOniana.
A part de tot això, si vaig poder anar ahir als Premis, va ser indirectament gràcies a en Lluís Torner, i és que resulta que són anitcs companys de curs, i amics, amb l’Anna Roig. Així que ja ho tenim tot lligat. Hem tancat el cercle.
- Alguns apunts curiosos de la nit:
Em va agradar especialment la idea original de la cerimònia, amb els guardonats asseguts en pupitres, com si d’una aula es tractés, i amb el “Bona tarda, apreciats alumnes” de la Sílvia Bel.
Un moment destacable de la jornada, va ser quan van pujar el President Carles Puigdemont i el Conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, a l’escenari, i va sonar la melodia de “Jocs de trons”. Interpreteu-ho com vulgueu!
El moment còmic de la vetllada va arribar quan després de, literalment, 40 minuts dempeus, van portar tres cadires pel President Carles Puigdemont, el Conseller Jordi Baiget i el Dr. Esteve, que havien estat lliurant els premis. Però, espereu-vos, que el President no va poder seure, ja que era el torn del seu discurs!
M’agradaria acabar aquest post fent una menció especial als músics que ahir van amenitzar la jornada i que, de ben segur, van ajudar a emocionar-nos amb les seves versions de “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa i “País petit” de Lluís Llach: Carolina Alabau (veu), Simon Osuna (contrabaix), Andreu Moreno (percussió) i, el gran descobriment de la nit, Mateu Peramiquel (piano i arranjaments).
Les paraules finals de Sílvia Bel, fent referència a Isaac Rabi i Carl Sagan, van ser molt emotives. Si voleu saber quines són, l’haureu de mirar! Aquí podeu veure tota la gala de lliurament dels Premis Nacionals de Recerca 2016. Gaudiu-la!
Recercant 